Canvi climàtic: “No hi ha vacuna per al planeta”
Hola, valents! Us proposo un repte: Recordeu quina era l’amenaça més gran a la qual ens enfrontàvem abans de la pandèmia de la Covid-19 provocada pel virus SARS-CoV-2? Aquí van algunes pistes: Recordeu aquell os polar aïllat, perdut en un iceberg vagant fruit del desglaç, arrossegat pels corrents de l’Oceà Àrtic cap a latituds en què no podia sobreviure? Recordeu les onades de calor i les nits tropicals dels últims estius? Recordeu els recents temporals Glòria i Filomena, i els fenòmens meteorològics extrems (huracans, pluges torrencials, sequeres recurrents), cada vegada més nombrosos, al llarg i ample del planeta? Si penseu en el canvi climàtic com l’amenaça més gran a la qual ens enfrontàvem abans de la pandèmia, heu encertat. Felicitats! Encara que us hagi semblat fàcil, no tothom és capaç de reconèixer que, després de l’emergència sanitària que vivim, hem d’ocupar-nos de l’emergència climàtica.
De fet, les dues estan relacionades: El risc que es produeixin noves pandèmies causades per virus encara desconeguts augmenta amb la destrucció d’ecosistemes; a més, el canvi climàtic accelera la pèrdua de biodiversitat. I “la vacuna del coronavirus no ens protegirà contra el canvi climàtic” (UNCTAD), “no hi ha vacuna per al planeta”, recorda el secretari general de Nacions Unides, Antonio Guterres, en aquesta entrevista (vídeo i text) a la Universitat de Columbia de Nova York.
En aquest context, el repte de mitigar els efectes negatius de les dues emergències i adaptar-nos als canvis que s’acosten segueix en peu. I per això necessitem estar ben informats davant la infoxicació i les fake news virals. Que no ens trolegin!
Les dades analitzades per la comunitat científica internacional mitjançant el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) desmenteixen els que diuen que no existeix aquest canvi climàtic; que, en qualsevol cas, no és producte de l’acció humana; que les projeccions no són fiables, que no podem fer res per evitar-ho…
El canvi climàtic és producte de l’augment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle com el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4) i l’òxid nitrós (N2O), entre d’altres. Tots participem en l’emissió d’aquests gasos: Quan climatitzem i il·luminem les nostres llars amb electricitat produïda amb combustibles fòssils; quan consumim productes resultants de processos industrials que utilitzen fonts d’energia no renovable; quan viatgem en avió i en vehicles de motor d’explosió… I fins i tot quan ens tirem pets! És a les nostres mans (i estómacs) reduir les emissions i rebatre als que neguen les proves i els fets. Sigui per desconeixement o per interès (els sectors del petroli i la mineria no cediran fàcilment, per cert, la ramaderia és una altra font d’emissions, les vaques també es tiren pets …).
Temes. El got mig ple
Amb la pandèmia, els focus d’atenció han deixat el canvi climàtic en un segon pla, la cobertura del canvi climàtic ha deixat de ser una prioritat. Els mitjans de comunicació imposen de què es parla (agenda setting) i com es parla d’això (framing).
La selecció temàtica i el seu tractament condicionen la recepció i percepció de l’audiència sobre els continguts relacionats amb el medi ambient. Així, el canvi climàtic es pot abordar com un problema (catastrofisme, sensacionalisme) o com una oportunitat (economia verda, transició energètica dels combustibles fòssils a les energies renovables, reconversió a la mobilitat elèctrica), etc.
Fer-nos veure el got mig ple o mig buit té conseqüències sobre el nostre comportament, pot promoure hàbits ambientalment responsables i actes compromesos (com la presència de Greta Thunberg a la COP 25 de Madrid), o pot sumir-nos en la impotència i la desesperació. En qualsevol cas, és millor fugir dels extrems: ni el negacionisme ni el catastrofisme són bons aliats quan es tracta d’abordar conflictes de base científica.
Per exemple, és preferible evitar el catastrofisme. El realisme, l’optimisme i la positivitat són millors que els missatges basats en la por, que produeixen rebuig en l’audiència. Distopies ja clàssiques com Mad Max (1979) i pel·lícules més recents com El dia de demà (2004) presenten, en un impactant format cinematogràfic, un futur apocalíptic. Altres produccions utilitzen també la dramatització com a recurs audiovisual, però les imatges són reals, no filmades en els estudis de Hollywood, i els guions aporten dades i testimonis de persones i ecosistemes afectats pel canvi climàtic. És el cas d’Una veritat incòmoda (2006) i de la seva seqüela, Una veritat molt incòmoda (2017). Com no podria ser d’una altra manera, totes dues han rebut crítiques dels escèptics i negacionistes…
Aprendre a llegir entre línies ajuda a formar-se una opinió sobre com els diferents actors en disputa (governs, empreses, ONG ecologistes i moviments socials) maneguen les controvèrsies en els mitjans i en les xarxes. Per exemple, escalfament global i canvi climàtic tenen significats diferents, i hi ha qui els confon per confondre (aquí us deixo exemples de fact-checking sobre l’assumpte).
Fonts. Com diria la meva àvia
Recórrer a fonts d’informació fiables, contrastades i actualitzades és clau per combatre les fake news sobre el canvi climàtic. Com diria la meva àvia, “no et fiïs de qui et dona caramels a la sortida de l’escola”. I aquí afegeixo jo: “No et refiïs de les fonts que diuen només el que vols sentir, contrasta, reflexiona i conclou”. Utilitza per informar-te, i per combatre els rumors, les dades que proporcionen el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC); l’Organització Meteorològica Mundial (OMM); el Marc de Sendai de l’Oficina de Nacions Unides per a la Reducció del Risc de Desastres (UNDRR) i altres organitzacions internacionals. Rajoy citant al seu cosí no és convincent; tampoc Donald Trump ni els seus acòlits de la FOX. Millor les revistes científiques, les publicacions especialitzades i els mitjans generalistes i les seves versions digitals (webs i xarxes socials), tot i el false balance i el greenwashing.
Aquí un consell sobre com parlar amb altres sobre desinformació: No caigueu en l’espiral del silenci si el vostre entorn (amics, familiars) és negacionista o escèptic, però tampoc us fiqueu en discussions amb qui no atén a raons basades en dades i proves. Difícilment aconseguireu modificar opinions basades en creences, valors i sentiments. Les persones intel·ligents acostumen a perdre discussions amb facilitat, com explica Dean Burnett al seu llibre “El cervell idiota”.
Canals. "Dietètica digital per aprimar el gran germà"
Hem de ser conscients de com funcionen els mitjans de comunicació i les xarxes socials, de les seves rutines de producció, dels interessos econòmics dels seus propietaris i accionistes i de la seva intencionalitat a l’hora de proporcionar-nos continguts per al consum en diferents formats (informació, formació, i entreteniment). Compte amb engreixar per la sobreinformació. De la mateixa manera que intentem seguir una dieta equilibrada i cuidem la nostra salut física, amb exercici i controlant la nostra alimentació, no està de més fer el mateix amb la nostra dieta mediàtica, veure els seus ingredients i, si cal, desinfoxicar-nos i recórrer a la “dietètica digital per aprimar el gran germà”, en paraules de Víctor Sampedro.
Novament la meva àvia, que cuina tan bé, em recorda als fogons que “pel fum se sap on és el foc”, el que traduït a 140 caràcters vindria a ser alguna cosa així com: “Pensa bé abans de repiular continguts incendiaris en les xarxes, si la temperatura puja 2 °C, es cremarà una mica més que els teus dits al mòbil”. Twitter mola… fins que a algú se li’n va l’olla. A “l’aldea global” (McLuhan), el debat segueix en peu: El mitjà és el missatge?
Rols. "Nosaltres som el meteorit"
Encara que tots dos són riscos globals, és molt més fàcil trobar la relació causa-efecte en el cas del coronavirus que en el cas del canvi climàtic, perquè el canvi climàtic, a diferència d’altres riscos sanitaris i ambientals, és un risc “difús” (Espluga). Però alerta, perquè ja hi ha refugiats climàtics i, sense anar més lluny, alguns habitants del Delta de l’Ebre temen que siguin els primers a Europa.
Vaig sentir l’altre dia a la taula del costat, recentment aixecat l’estat d’alarma per la Covid-19, prenent l’aperitiu a la terrassa d’un bar, que amb les vacunes “la ciència fa miracles”. Doncs no; els miracles són qüestions de fe. Us sona Umberto Eco? (“El mag i el científic”). Aquí no hi ha màgia! Si bé, com en els casos del coronavirus i del canvi climàtic, hi ha encara qui afirma que la Terra és plana i nega que vam anar a la lluna el 1969. Al·lucino! Personalment, em quedo amb la història de la imatge Earthrise (NASA AS8-14-2383HR) que William Anders va captar el 24 de desembre de 1968. Durant la missió espacial de l’Apol·lo 8 es va prendre la primera fotografia en color de la Terra des de l’espai, el que va modificar la nostra visió del planeta i ens va posar davant d’un mirall en el qual mai ens havíem mirat abans com a Humanitat.
La gent ho va veure com un èxit científic, mentre els astronautes ho van veure com un èxit social. Més de cinquanta anys després seguim sense pla B. Tots estem en el mateix vaixell, en la mateixa nau espacial, la Terra, així que toca remar contra les fake news ambientals. Per molt que Elon Musk (SpaceX, Tesla) i Jeff Bezos (Blue Origin, Amazon) competeixin per la conquesta comercial de l’espai; per molt que els EUA i la Xina rivalitzin en la carrera espacial, no em sembla bona idea haver-nos de confinar ni a la Lluna ni a Mart. Ni pel coronavirus, ni pel canvi climàtic.
Anem acabant, ara amb un exercici: Allargueu els braços; tanqueu els ulls; imagineu. L’origen de la Terra se situa a la punta del vostre dit cor de la mà esquerra. Recorreu el vostre braç esquerre, el vostre tors i el vostre braç dret caminant el camí del temps geològic de la Terra, els seus eons (Arcaic, Proterozoic i Fanerozoico) i les eres d’aquest últim (Paleozoica, Mesozoica i Cenozoica). L’origen antròpic del canvi climàtic és irrefutable. Per això parlem d’una nova era, l’Antropocè. El teniu a l’ungla del dit cor de la vostra mà dreta.
Com una ungla bruta, la nostra petjada de carboni hipoteca les futures generacions, consumim els recursos naturals a un ritme molt més gran de què ha necessitat el planeta per generar-los. No hi ha sostenibilitat possible sense justícia intergeneracional, ambiental i ecològica. De les tres dimensions de la sostenibilitat -l’ambiental, la social i l’econòmica-, el nostre sistema capitalista prima l’última. I les conseqüències estan a la vista: desigualtats en els eixos nord-sud / est-oest, exhauriment dels recursos naturals, i conflictes per la seva distribució i el repartiment de la riquesa.
Penseu que si la cinquena extinció va ser causada pel violent impacte d’un meteorit contra la Terra, en la sisena (aquest article científic documenta que ha començat ja) “nosaltres som el meteorit”. La cita és de l’entomòleg Edward O. Wilson, qui va encunyar el concepte “biodiversitat” i és també el pare de la sociobiologia.
Més ecocentrisme i menys antropocentrisme. Cuidem de la nostra casa i deixem en pau als extraterrestres. Dubto que, si són més llestos que nosaltres per arribar fins aquí, vagin a trobar a la Terra la vida que busquen, perquè nosaltres “som individualment intel·ligents i col·lectivament estúpids” (Martínez Alier i Wagensberg a “Només tenim un planeta“). Som encara homínids, encara no humans (Carbonell i Agustí en “Matèria vivent, vida pensant”. Mireu! Carbonell parla sobre les fake news al minut 26:52 d’aquest vídeo.
Acabo com vaig començar, amb una pregunta. S’atribueix a Albert Einstein aquesta cita: “Dues coses són infinites: l’estupidesa humana i l’univers; i no estic segur del segon”. ¿Vertader o fals? Salut!
