Recursos

L’expansió de la informació falsa pot tenir un impacte en els processos electorals i soscavar les institucions democràtiques, avivar la polarització social i fer malbé l’economia. Però, qui està darrere d’aquestes campanyes i quin benefici en treu?

La desinformació s’ha convertit en el risc global més gran a curt termini segons l‘Informe de Riscos Globals de 2024 del Fòrum Monetari Mundial. L’organització internacional adverteix que l’expansió de la informació falsa pot tenir un impacte en els processos electorals i soscavar les institucions democràtiques, així com avivar la polarització social i tenir un impacte negatiu a l’economia. Però, qui està darrere d’aquestes campanyes i quin benefici en treu?

En primer lloc, caldria distingir entre els diversos graus de responsabilitat a l’hora de disseminar desinformació. “Hi ha un estudi de la Unesco que fa una distinció entre els instigadors i els agents [o emissors] de la desinformació. Els instigadors són aquells que inspiren el contingut, que estan en la seva elaboració, i els agents són els que actuen replicant, difonent i donant una nova dimensió a aquest contingut fals”, explica Carme Colomina, periodista i investigadora principal especialitzada a la Unió Europea, desinformació i política global del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs).

Al grup dels instigadors, trobem tot tipus de governs -no només els autoritaris-, partits polítics, empreses (granges de trolls, agències de màrqueting, agències de dark PR o relacions públiques fosques…) i altres grups d’interès El grup dels emissors estaria format pels mateixos actors però caldria afegir persones individuals sense habilitats d’alfabetització mediàtica i informacional o que, empesos pels seus biaixos cognitius, es creïn, validen i comparteixen la desinformació. Això dibuixa “un panorama cada cop més complex, on la desinformació no és tant una acció individual, sinó una acció coordinada”, sosté Colomina.

Segons el Digital News Report del 2024, només un 33% de les persones enquestades a Espanya diu que confia en les notícies, una xifra significativament inferior a la de la mitjana dels 47 països analitzats. Al mateix informe de l’any 2021, condicionat necessàriament per la pandèmia de Covid-19, preguntats per quina era la desinformació que més els preocupava els enquestats van contestar en l’ordre següent: la que difonien els polítics (29%), la gent corrent ( 16%), els activistes (15%), els periodistes (11%) i els governs estrangers (9%).

És difícil detectar amb exactitud qui és darrere de les campanyes de desinformació per la mateixa naturalesa daquestes estratègies. Si un sap que l’estan tractant de manipular, lògicament, serà menys receptiu a aquests missatges. Però hi ha alguns estudis que han aconseguit identificar l’origen i els finançadors de la manipulació organitzada. Basant-nos en els estudis publicats pel Computational Propaganda Research Project de la Universitat d’Oxford, aquests són els seus principals instigadors:

• Agents estatals: Les agències governamentals estan utilitzant cada cop més propaganda computacional per dirigir l’opinió pública. El ‘2020 Global Inventory of Organitza Social Media Manipulation’ va detectar evidències en seixanta-dos països que actors estatals com a mitjans públics, ministeris de Comunicació, Defensa o forces policials havien utilitzat propaganda computacional per modelar les actituds públiques. La Xina, l’Iran i Rússia són, amb diferència, els països que fan servir més aquestes estratègies. Però, a més, s’ha comprovat que els agents estatals també utilitzen aquestes eines per als seus interessos geopolítics. Dels 25 països del món que més fan ús de les campanyes desinformació, 15 també són els principals objectius de les estratègies de propaganda des de l’exterior.

• Partits polítics: El mateix estudi va trobar evidències de com a partits polítics en seixanta-un països del món van utilitzar eines i tècniques de propaganda computacional com a part de les seves campanyes. Les xarxes socials han esdevingut un component crític de les campanyes digitals, i alguns actors polítics han utilitzat l’abast i la ubiqüitat d’aquestes plataformes per difondre desinformació, desincentivar la participació política i atacar els partits de l’oposició.

• Empreses privades: Una tendència creixent és el nombre cada cop més gran d’empreses privades que participen en la propaganda computacional. No només hi ha companyies que disseminen desinformació per al seu propi benefici, sinó que cada cop més hi ha empreses de comunicació política que ofereixen com a servei la difusió de desinformació. El ‘2020 Global Inventory of Organized Social Media Manipulation’ va detectar evidències a quaranta-vuit països que actors estatals van contractar els serveis d’aquestes empreses. Uns contractes que, des del 2009 i fins al 2020, haurien assolit el valor de gairebé 60 milions de dòlars. Cal destacar que aquesta quantitat correspon únicament a campanyes confirmades, per la qual cosa la quantitat real podria ser molt més gran.

• Influencers i grups de la societat civil: Una característica important de les campanyes de manipulació és que sovint compten amb la participació d’organitzacions de la societat civil, influencers o col·lectius de voluntaris que donen suport ideològicament a una causa. L’informe va detectar l’activitat de grups ideològics en almenys vint-i-tres països i la d’influencers a 51 països.

No hi ha un únic objectiu darrere de la desinformació, tampoc una única estratègia, cosa que la fa més difícil encara de perseguir. “Els partits polítics són els primers que s’han apuntat a utilitzar certes estratègies com els comptes falsos, per exemple, per guanyar difusió a les idees polítiques pròpies. Els governs, també. Ho hem vist clarament durant la pandèmia, com hi ha hagut molts governs que s’han servit de lleis per lluitar contra la desinformació per perseguir, per exemple, la dissidència política o per perseguir la pluralitat informativa, la pluralitat mediàtica. Fins i tot entre governs europeus, a Hongria, a Polònia, a Romania…”, comenta Colomina. “Hi pot haver fins i tot un interès en un benefici econòmic darrere de certa informació falsa, una agenda política, una voluntat de sembrar el caos…”, afegeix.

La desinformació és lucrativa i la difonen persones i organitzacions amb interès polític. Però també hi ha altres causes que expliquen aquest fenomen complex. Hi intervenen aspectes psicològics, com el paper que juguen els biaixos cognitius, especialment el biaix de confirmació, que ens empeny a creure el que coincideix amb les nostres creences prèvies. També cal considerar qüestions sociològiques. Per exemple, els grups socials menys afavorits poden presentar una predisposició més gran a creure en teories conspiranoiques o visions alternatives. A més, les teories de la conspiració i altres narratives desinformadores ofereixen als usuaris i usuàries un grup a què pertànyer.

En paraules de la periodista filipina i el Premi Nobel de la Pau 2021 Maria Ressa, l’objectiu últim de les campanyes de desinformació “ja no és que creguis en alguna cosa, sinó que desconfiïs de tot”. I alerta el següent: “Sense fets, no hi pot haver veritat, sense veritat no hi ha confiança i no hi ha realitat compartida, per la qual cosa no es pot tenir democràcia”.