Recursos

Els termes vinculats a la desinformació poden generar dubtes: deepfake, fake news, misinformation, bots, fact-checking… Segur que molts d’ells us han aparegut a les xarxes socials o en missatges de WhatsApp. Però… Què volen dir? Us oferim un glossari de termes imprescindible per entendre el vocabulari de la desinformació. A continuació, 15 paraules clau per aprendre a informar-se:

Alguna vegada us han aparegut a les vostres xarxes socials seguidors que no coneixeu i que us semblen sospitosos? Seguidors amb noms o fotos estranyes, que els segueix poca gent o que publiquen contingut una mica dubtós? Doncs potser eren bots. Els bots són seguidors falsos, comptes de xarxes socials creades informàticament, però que, en realitat, no corresponen a cap persona real i que, sovint, s’utilitzen per a propaganda o altres interessos. A diferència dels bots, que són comptes automatitzades, els trolls són usuaris reals que interactuen activament en debats, ataquen aquells que pensen diferent i promouen narratives falses o polaritzadores de forma intencionada. El seu objectiu és crear soroll i sembrar dubtes en temes delicats com eleccions, salut pública o conflictes internacionals, utilitzant tàctiques com el sarcasme, les provocacions, les notícies falses o el bombardeig massiu de missatges. La seva activitat sovint està coordinada i finançada per actors amb interessos polítics o econòmics específics.

És un terme tècnic, però amb el qual hem de familiaritzar-nos, ja que es preveu que gràcies a l’augment de les capacitats de la intel·ligència artificial, el seu ús i versemblança augmentin. Els deepfakes o ultra-falsos, com proposa la Fundeu, són continguts falsos generats a través de la intel·ligència artificial. Amb tècniques de síntesi, per exemple, es poden combinar dos vídeos per crear un tercer que sigui fals però que sembli realista. Si voleu posar-vos a prova, us recomanem whichfaceisreal, una pàgina que convida a discriminar entre dues persones, quina existeix i quina no. La intel·ligència artificial pot fer meravelles, per bé o per mal, i sembla que quan l’ull humà es queda curt per descobrir la realitat, ens podria ajudar en el futur una altra tecnologia, el blockchain, que pot certificar l’origen de la informació.

És el mateix que fake news? Inclou bromes i manipulacions? Què vol dir? Tot i que no existeix una definició única de desinformació, la més estesa i acceptada és la que proposen Wardle i Derakhshan (2017), que la defineixen com un tipus de desordre informatiu i, de manera més concreta, com «informació falsa creada deliberadament per perjudicar una persona, un grup social, una organització o un país». Tot i que l’expressió més popular i comuna per referir-se a aquest fenomen és fake news, des de l’acadèmia i des de les organitzacions periodístiques i de fact-checking, es prefereix el terme desinformació.

Es coneix com desordre informatiu o caos informatiu tot allò que contribueix a «contaminar» el nostre ecosistema informatiu; els continguts que creen confusió, engany i que fan que no estiguem ben informats. I això és un problema. La informació és un dret de tots, recollit a la Declaració Universal dels Drets Humans, i és fonamental per a una societat democràtica.

S’anomena així el procés de contrastar una informació de fonts oficials per determinar si és falsa o, al contrari, veritable i fiable. El terme es va originar als anys 90 als Estats Units per designar el procés d’esbrinar si el que els candidats polítics deien als seus anuncis televisius era o no cert. Ara s’ha estès i s’analitza qualsevol tipus de font i contingut. El fact-checking és un procediment que han de fer tots els periodistes abans de publicar una informació i que els fact-checkers realitzen posteriorment, és a dir, quan aquest contingut ja s’ha difós. Hi ha organitzacions formades per professionals de la informació que es dediquen específicament a verificar tant fonts oficials com no oficials (xarxes socials i altres canals). Alguns es agrupen a la European Fact-checking Standards Network i altres sota el paraigües de la International Fact-Checking Network.

Desinformació, infodemia, misinformation, malinformation… Mmm… Llavors, què anomenem fake news? Com hem dit, als periodistes i la comunitat d’experts en desinformació no els agrada gens aquesta denominació per tres motius: en primer lloc, perquè el terme fake news és un oxímoron: si existeix una bona pràctica periodística, cap informació falsa es converteix en notícia, ja que el periodista, quan rep una informació, ha de contrastar-la, contextualitzar-la i ampliar-la. En segon lloc, perquè simplifica i dona a entendre que els enganys només ens arriben en format de notícia, quan la desinformació és un fenomen molt més complex, que abasta des de la notícia fins als vídeos generats per IA, passant per molts altres formats i estratègies. Per últim, perquè confon la població sobre l’origen de les trampes: intenta instal·lar en la imaginació col·lectiva que només els periodistes manipulen, quan en realitat hi ha un ampli ventall d’agents que intervenen.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) fa servir aquesta paraula amb freqüència durant la pandèmia mundial de covid-19 de 2020. La paraula anglesa infodemic i la traducció espanyola infodemia es refereixen a un excés d’informació —correcta i falsa— que s’expandeix massivament en un curt període de temps, com els virus. Es tracta, en definitiva, d’una «epidèmia d’informació», com la defineix l’Organització Panamericana de la Salut. La conseqüència més greu és que, amb tot aquest remolí de dades, és difícil discriminar la informació valuosa i útil quan la necessitem.

És informació creada per perjudicar algú; pot ser veritable o falsa, però la característica essencial és aquesta intenció de danyar l’honor, la reputació o la carrera professional d’una persona.

Tipos de desinformación

Es coneix com misinformation o informació errònia aquella informació que és falsa, però la persona que la difon creu que és correcta. La diferència, doncs, entre desinformació i misinformation radica en la intenció. Quan parlàvem de desinformació fèiem referència a informació intencionadament falsa; en canvi, quan es tracta de misinformation, els rumors es transmeten «sense voler», com es diria en llenguatge popular. Són falsedats que circulen per la incapacitat de les persones que les retuitegen o reenvien de reconèixer els rumors o verificar la informació. També entren en la categoria de misinformation els errors periodístics o d’altres fonts d’informació o els articles de webs satíriques que es confonen amb notícies.

Igual que hi ha continguts, eines i persones que volen enganyar, també n’hi ha amb intencions més nobles. En el context en què ens trobem, la verificació implica comprovar si una informació que prové de fonts no oficials, com les que circulen per xarxes socials, és falsa o verídica. Des de 2010, amb les protestes a països àrabs per reclamar millores de la seva qualitat de vida i obertura democràtica, conegudes com la Primavera Àrab, s’ha posat de manifest la necessitat que els periodistes i ciutadans s’instrueixin en verificació digital.

Es tracta d’un acrònim que fa referència a Foreign Information Manipulation and Interference (FIMI) Threats. Aquest terme ha estat encunyat pel Servei Europeu d’Acció Exterior (EEAS) i fa èmfasi en l’origen estranger d’alguna d’aquesta informació falsa, com la desinformació russa o xinesa, entenent la desinformació com una amenaça exògena. Aquest concepte resta importància o invisibilitza la desinformació interna, domèstica o les ramificacions domèstiques d’una desinformació global. Així, l’EEAS defineix les FIMI com «un patró de comportament, majoritàriament no il·legal, que amenaça o té el potencial d’afectar negativament els valors, procediments i processos polítics. Aquesta activitat és de caràcter manipulador, portada a terme de manera intencionada i coordinada per agents estatals o no estatals, inclosos els seus representants dins i fora del propi territori».

Igual que la desinformació, l’astroturfing tampoc no és un fenomen nou ni exclusiu del món digital. Es tracta d’una estratègia de manipulació en què es busca crear la impressió d’un suport popular cap a una idea, producte o causa que, en realitat, no existeix. En lloc de sorgir de la gent de manera genuïna, aquests moviments són impulsats per organitzacions, empreses o governs que volen influir en l’opinió pública. L’astroturfing agreuja la difusió de la desinformació i sovint s’utilitza per enganyar periodistes.

Igual que la desinformació, l’astroturfing tampoc no és un fenomen nou ni exclusiu del món digital. Es tracta d’una estratègia de manipulació en què es busca crear la impressió d’un suport popular cap a una idea, producte o causa que, en realitat, no existeix. En lloc de sorgir de la gent de manera genuïna, aquests moviments són impulsats per organitzacions, empreses o governs que volen influir en l’opinió pública. L’astroturfing agreuja la difusió de la desinformació i sovint s’utilitza per enganyar periodistes.

Aquesta expressió s’ha estès sobretot amb l’estudi de la desinformació com a problema de seguretat nacional. Es tracta d’accions que es gesten a les xarxes socials i plataformes en línia i que desemboquen en accions disruptives en el món físic. Dos exemples recents serien l’assalt al Capitoli dels Estats Units el 6 de gener de 2021 per part de partidaris de Donald Trump que negaven la victòria de Joe Biden a les eleccions o la presa de les institucions brasileres a la capital del país, el gener de 2023, esperonats per partidaris de l’expresident Jair Bolsonaro que també es negaven a reconèixer la victòria de Lula da Silva. Per Jungwirth (2023), aquestes amenaces híbrides impliquen un conjunt d’estratègies, eines i accions portades a terme per diferents actors, estatals i no estatals, per perjudicar un objectiu sense admetre la bel·ligerància i que sovint estan dirigides a minar els «valors», governs, països i individus europeus.

L’AMI (Alfabetització Mediàtica i Informacional) és un acrònim que fa referència a un conjunt de competències que permeten a les persones cercar, avaluar críticament, utilitzar i enriquir la informació i el contingut mediàtic de manera adequada. Aquesta estratègia s’ha convertit en una eina essencial per fomentar la resiliència contra la desinformació. L’AMI té les seves arrels en conceptes com l’«educomunicació» i l’«alfabetització mediàtica», que van començar a estudiar-se a la dècada dels 90, però avui dia s’ha ampliat per abordar els reptes actuals de la societat digital. Segons la UNESCO, l’AMI es defineix com les competències que permeten comprendre els drets dels usuaris a Internet, lluitar contra fenòmens com la incitació a l’odi en línia, les notícies falses i el ciberassetjament. També implica entendre els aspectes ètics relacionats amb l’accés i l’ús de la informació, i col·laborar amb els mitjans i les tecnologies de la informació per promoure valors com la igualtat, l’expressió personal, el pluralisme informatiu, el diàleg intercultural i interreligiós, i la pau.

Amb aquest glossari, serà més difícil perdre’t en la marea de la desinformació. Si vols saber-ne més, pots descobrir les diferents formes en què muta la desinformació i també qui hi ha darrere d’aquest contingut manipulador.