Desinformació

La pandèmia de la Covid-19 ha posat sovint en boca d’experts i també negre sobre blanc en titulars de premsa la paraula “infodèmia”. Què vol dir realment? Altres termes vinculats a la desinformació també poden generar dubtes: deepfake, fake news, misinformation, bots, fact-checking… Segur que molts d’ells us han aparegut en missatges de xarxes socials o de WhatsApp. Voleu saber què signifiquen? Us oferim un vocabulari imprescindible per entendre la desinformació. Sota aquestes línies, 10 paraules clau per aprendre a informar-se:

Alguna vegada us han aparegut a les vostres xarxes socials seguidors que no coneixeu i que us fan olor de socarrim? ¿Seguidors amb noms o fotos estranys, als quals segueix poca gent o que publiquen contingut una mica sospitós? Doncs potser són bots. Els bots són seguidors falsos, comptes de xarxes socials creats informàticament, però que en realitat no corresponen a cap persona real i que, sovint, s’empren per a propaganda o algun altre interès.

És un terme tècnic, però amb el qual hem de familiaritzar-nos, ja que es pronostica que en uns anys els deepfakes s’incrementaran. En resum, els deepfakes o vídeos hipertrucats, com proposa el Termcat , són continguts falsos creats a través d’intel·ligència artificial. Amb tècniques de síntesi, per exemple, es poden barrejar dos vídeos per crear un tercer que sigui fals però que sembli realista. Si voleu posar-vos a prova, us recomanem whichfaceisreal, una pàgina que convida a discriminar d’entre dues persones, quina existeix i quina no. La intel·ligència artificial pot fer meravelles, per bé o per mal, i sembla que quan l’ull humà es queda curt per descobrir la realitat, ens podria ajudar en un futur una altra tecnologia, el blockchain, que pot certificar la procedència de la informació.

És el mateix que fake news? Inclou bromes i manipulacions? Què vol dir? A la guia Understanding Disinformation Disorder, de First Draft, organització capdavantera en verificació digital, s’explica de forma gràfica la diferència entre disinformation, malinformation i misinformation, uns conceptes que, de vegades, es confonen i que, en realitat, són tres tipus del que es coneix com a “desordre informatiu”. La desinformació designa, segons First Draft, aquell “contingut deliberadament fals dissenyat per causar dany”. Són informacions falses creades amb el propòsit d’enganyar per obtenir un rèdit polític, econòmic, personal o un altre.

Es coneix com a desordre informatiu o caos informatiu tot allò que contribueix a “contaminar” el nostre ecosistema informatiu; els continguts que creen confusió, engany i que fan que no estiguem ben informats. I això és un problema. La informació és un dret de tots, recollit en la Declaració Universal de Drets Humans, i és fonamental per a una societat democràtica.

Es designa d’aquesta manera el procés de contrastar una informació de fonts oficials per determinar si és falsa o, per contra, veraç i fiable. El terme es va originar a la dècada dels 90 als Estats Units per designar el procés d’esbrinar si el que els candidats deien als seus anuncis de televisió era o no cert. Ara s’ha estès i se sotmet a anàlisi qualsevol mena de font i contingut. El fact-checking és un procediment que han de fer tots els i les periodistes. Hi ha organitzacions formades per professionals de la informació que es dediquen específicament a verificar, tant fonts oficials com no oficials, alguns s’agrupen en la International Factchecking Network.

Desinformació, infodèmia, misinformation, malinformation… Mmm… Llavors, a què anomenem fake news? Als periodistes i la comunitat d’experts en desinformació no els agrada gens aquesta denominació. Un fake mai pot arribar a ser notícia, ja que les notícies són informacions veraces i contrastades. I una notícia no pot contenir elements deliberadament falsos, ho diu el codi deontològic dels professionals de la informació. Així, sembla que fake news és una expressió que ha fet fortuna i que pretén associar la circulació de mentides amb els periodistes i els mitjans de comunicació per tal de desprestigiar-los.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer ús d’aquesta paraula amb assiduïtat durant la pandèmia mundial de la Covid-19. La veu anglesa infodemic i la traducció catalana infodèmia es refereixen a un excés d’informació –correcta i falsa- que s’expandeix moltíssim en un curt període de temps -igual que ho fan els virus-. Es tracta en definitiva d’una “epidèmia d’informació’, com la defineix l’Organització Panamericana de la Salut. La conseqüència més greu és que amb tot aquest remolí de dades és difícil discriminar la informació valuosa i útil quan la necessitem. Si heu sentit aquesta sensació amb la pandèmia del coronavirus, aquí us deixem un enllaç que us pot ajudar: fets demostrats i mentides pernicioses recopilades por la mateixa OMS durant la pandèmia

És informació creada per perjudicar algú; pot ser veritable o falsa, però la característica essencial és aquesta intenció de danyar l’honor, la reputació o la carrera professional d’una persona.

Fuente: First Draft

Es coneix com a misinformation, una paraula per a la qual no hi ha una traducció catalana acceptada, aquella informació que és falsa però la persona que la dissemina creu que és correcta. La diferència, doncs, entre disinformation i misinformation rau en la intenció. Si quan parlàvem de desinformació fem referència a informació intencionadament falsa; quan es tracta de misinformation, els rumors es transmeten “sense voler”, com es diria en llenguatge popular. Són falsedats que circulen per la incapacitat de les persones que les repiulen o reenvien de reconèixer rumors o verificar informació. També entren en la categoria de misinformation els errors periodístics o d’altres fonts d’informació o els articles de webs satíriques que s’interpreten com notícies.

De la mateixa manera que hi ha continguts, eines i persones que pretenen enganyar, també n’hi ha amb intencions més nobles. En el context en què ens trobem, la verificació comporta comprovar si és falsa o veraç una informació que procedeix de fonts no oficials, com la que circula per xarxes socials. Des de 2010, amb les protestes en països àrabs per reclamar millores, conegudes com la Primavera Àrab, s’ha posat de manifest la necessitat que els i les periodistes i la ciutadania s’instrueixi en verificació digital.