Desinformació

Panys, manetes, pestells, poms, cadenats, tanques. Tots ells s’han obert poc, molt poc, aquests darrers mesos. Han segellat centenars de milions de llars per a prevenir-les de la Covid-19, un virus que des de finals de 2019 ha posat en escac el món. Milions de persones han hagut de conformar-se a treure el cap per les finestres, balcons i patis per poder accedir a un petit bocí de cel. Però la ciutadania s’ha relacionat amb l’exterior principalment a través d’altres finestres. Televisors però, sobretot, mòbils i tauletes, han estat miradors constants als penya-segats de la pandèmia.

Per aquestes pantalles, a través de les xarxes socials i altres canals com ara WhatsApp, ha circulat, i encara ho fa, un altre virus: el de la desinformació. Quins són els seus brots? Com neixen les informacions fal·laces? Qui les propaga? Podem evitar que ens inoculin mentides? Quins són els símptomes d’aquest virus de la desinformació? Com és la transmissió comunitària? Com evitar contagiar-nos? Hi ha antídot o haurem d’aprendre a conviure amb el virus de la desinformació?

Disseccionem aquí els brots i les cadenes de transmissió d’una pandèmia de mentides que amenaça la salut de la xarxa.

Diverses informacions falses conformen aquest brot. No, el coronavirus no ha estat creat per Bill Gates per a dominar el món, ni tampoc guarda relació amb les xarxes de telefonia 5G. Evidentment, tampoc té un origen extraterrestre ni és un virus prehistòric que s’ha estès pel desgel de l’Àrtic. Les incerteses inicials sobre l’origen del virus alimenten aquest brot que, mesos després, continua actiu.

Al segle XXI, també existeixen els xamans. Proliferen mentides o “boles” que pretenen oferir la panacea contra el coronavirus: que si es pot prevenir la infecció pel fet de menjar guaiaba, prendre begudes calentes, fer gàrgares, portar una dieta alcalina, menjar all, beure lleixiu, afegir pebre picant als aliments, rentar-se les mans amb orina infantil… Tot plegat no té cap mena de fonament.

La informació científica de com es contagia el virus era escassa i incerta als inicis de la pandèmia i això va servir com a combustible per revifar mentides de l’estil que podien transmetre la infecció les picadures de mosquits, les mosques… i fins i tot els pets. També va haver-hi molta confusió sobre si el virus s’estenia més en funció de la calor i la humitat; però l’OMS va confirmar que la transmissió es dona en tota mena de climes.

En un escenari on la comunitat científica, tot i que treballa amb afany, encara no ha aconseguit trobar un medicament ni tampoc una vacuna per a la Covid-19, tots els rumors i mentides que circulen sobre el tractament proporcionen esperança, una falsa esperança, a moltes persones que la necessiten. S’ha parlat molt sobre l’ús de la hidroxicloroquina i la cloroquina, substàncies utilitzades en el tractament d’altres malalties que s’estudia si poden ser útils contra la Covid-19. Però el procés perquè un medicament sigui aprovat és lent i, automedicar-se pot ser molt perillós; a vegades, letal.

Les boles i el xafardeig es donen la mà per crear la desinformació més groga sobre qui i qui no té el popularíssim virus. Això ha afectat moltes figures públiques, però també hi ha una cara més social i xenofòbica que acusa els immigrants d’introduir el virus en algunes poblacions i causar estralls als hospitals.

La Covid-19 existeix. És un fet. Algú pot negar-ho després de més de 30,8 milions de casos i més de 957.000 morts, segons el mapa del coronavirus de la Universitat John Hopkins a 20 de setembre? Doncs sí, hi ha qui ho fa. Aquest negacionisme és un problema de salut pública i també ho és la banalització de la malaltia, en la qual van participar al principi de la pandèmia les autoritats públiques, polítiques i sanitàries, quan van intentar tranquil·litzar la població amb l’afirmació que el coronavirus era similar a una grip. Més tard, les evidències van demostrar que no, que era -és- pitjor. Confirmat això, ara els rumors i les negacions posen el focus en els mètodes de prevenció: que si les mascaretes provoquen hipòxia (falta d’oxigen a l’organisme), càncer, si perjudiquen el funcionament del sistema immunitari, que si les PCRs (proves per a detectar la infecció) no són eficaces, que si les vacunes que s’intenten investigar no tindran sentit… Els antivacunes i els anti mascaretes es donen la mà. En aquest brot, circula un vídeo dels autoproclamats “Médicos por la Verdad”. Per què serà que en aquest, i en altres assumptes, els que difonen mentides es posen l’afegitó de «… por la verdad»?

La crisi del coronavirus no és només sanitària, també té una dimensió educativa, econòmica, social, cultural i, per descomptat, política. S’aprofita la situació per atacar governs i partits; tant a escala local, regional, estatal com també en les relacions internacionals. Un estudi del Reuters Institute sobre la desinformació en temps de coronavirus assenyala que la informació falsa de tema polític, sobre les mesures dels governs i de l’OMS, són les més habituals. Una altra investigació sobre la Covid-19, publicada a la revista El Profesional de la Información, i realitzada per acadèmics de la Universitat de Navarra, conclou que a Espanya la informació falsa de caràcter polític i governamental es troba també entre les mentides més freqüents.

Hem d’estar atents, ja que a aquests brots s’hi sumaran d’altres. Però una altra pregunta crucial és: Com es transmeten aquestes informacions falses? Què determina la seva viralitat?

Diversos estudis confirmen que WhatsApp és la plataforma on més es viralitzen les mentides i allà on és més difícil reconstruir i trencar la cadena de transmissió. Ha passat amb el coronavirus i ja va passar abans; es requeriran més mesures per aturar aquesta difusió. Encara que algunes plataformes estiguin prenent mesures respecte a les fake news amb advertències que el contingut és fals, les xarxes socials són encara un camp de batalla i molts pensen que haurien de fer més.

L’impacte de la desinformació és massiu quan les autoritats participen en la seva propagació. Així ho conclou una investigació d’experts de la UOC publicada a la revista Misinformation Review i on s’analitza com es va fer viral una informació falsa sobre els efectes adversos de l’Ibuprofèn per tractar el coronavirus. Epidemiòlegs de prestigi van desmentir aquests suposats efectes, però el fet que fos el ministre de Salut francès qui va iniciar la cadena i després altres autoritats i mitjans de comunicació amplifiquessin l’afirmació, va fer que molta gent s’ho empassés. Autoritats públiques i la mateixa OMS també han participat de la confusió general quan han volgut donar informació sobre qüestions que encara no se sabien i que després la recerca científica ha desmentit: per exemple, primer es va dir que les mascaretes no eren mètodes de prevenció vàlids; que les criatures eren supertransmissors i que les conseqüències del coronavirus eren similars a les d’una grip.

Considerats gairebé com els déus del segle XXI per als joves, una mena d’oracle de Delfos, quan els influencers prediquen, molts fidels assumeixen els seus discursos i els seus consells. Més de 12.000 retuits van amplificar el vídeo d’una influencer publicat per VICE en el qual defensava que beure semen podia prevenir la Covid-19. La proclama és cridanera, encara que totalment falsa. Un estudi del Reuters Institute apunta que la majoria de misinformation durant els primers temps del coronavirus provenia d’internautes comuns i tenia poca repercussió. Només el 20% procedia de polítics, celebrities i influencers; però les seves boles representaven el 69% de l’engagement a les xarxes socials. Per això mateix, perquè els influencers tenen una gran bossa de seguidors i un poder d’amplificació enorme, el director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias, Fernando Simón, els va demanar ajuda per tal de difondre entre el jovent les mesures de prevenció. Molts van respondre a la seva crida. Alguns utilitzen el seu altaveu per desmentir rumors i mentides i divulgar ciència, amb vídeos com ara “Los estafadores de la pandemia” o “Toda la verdad sobre el 5G, ¿peligro?, ¿causante del coronavirus?” del canal La gata de Schrödinger.

Segur que us ha arribat un vídeo de Youtube, un missatge de WhatsApp o una publicació de Facebook d’un suposat metge o una suposada infermera. Davant d’aquests missatges, sospiteu. Un altre estudi estableix que la informació falsa del coronavirus a Espanya s’ha propagat sobretot per fonts suplantades (38%), tant científiques com institucionals, i per fonts anònimes (36%).

Hi ha mil maneres, algunes sofisticades i d’altres de més senzilles, d’enganyar la població a través d’internet i, especialment, de les xarxes socials. Les més freqüents són aquelles en les quals es barregen aspectes que són verídics i d’altres que s’han manipulat o s’han inventat. L’estudi del Reuters Institute indica que aquestes mitges veritats i mitges mentides (el que en l’estudi anomenen com a «reconfigured content»), es propaguen molt millor, tenen molt més engagement, que el contingut totalment inventat.

Ja se sap: la por és un potent accelerador, propagador, i una mala companya. I també ho són l’odi i la xenofòbia. Molts aprofiten la situació de vulnerabilitat i de por de la població per a estendre, a través de la manipulació i de les mentides, determinades idees polítiques, odi a certs grups a qui acusen d’introduir i propagar el coronavirus i també desconfiança cap a les autoritats i els partits polítics.

A vegades qui ens enganya pot ser el nostre cervell. Creiem el que volem creure, allò que quadra amb les nostres idees polítiques i creences. És el que es coneix com a «biaix de confirmació» i és un fenomen psicològic que ens predisposa a creure determinades mentides. Hi ha més explicacions psicològiques sobre per què som vulnerables a la desinformació i com treballar aquestes debilitats; les recull First Draft a la sèrie d’articles The psychology of misinformation.

I un cop coneguts els brots i les cadenes de transmissió del virus de la desinformació, com podem protegir-nos? Anar a les fonts fiables i contrastar la informació són dues estratègies clau per no infectar-nos. Per disposar d’informació de qualitat, poden ser útils aquestes preguntes i respostes sobre el coronavirus recopilades per l’OMS, com també el document What we know now about Covid-19, editat per la mateixa organització.

Les autoritats sanitàries locals, regionals, estatals i supraestatals com la Unió Europea també posen a disposició informació sanitària que pot resultar útil. A més, diversos verificadors han llistat les mentides sobre el coronavirus per posar-nos en alerta: ho han fet, entre d’altres, Newtral, Verificat, Maldita, EFE Verifica, AFP Factual en español. També en aquesta base de dades s’incorporen informacions falses detectades per verificadors de 70 països.

De la mateixa manera que la Covid-19, el virus de la desinformació continuarà circulant. I en aquest cas, no val a rentar-se’n les mans. L’educació mediàtica en verificació digital, juntament amb la responsabilitat individual i col·lectiva, constitueixen els millors mètodes de prevenció.