Biaixos cognitius: com ens enganyem a nosaltres mateixos

Quan parlem d’informació errònia i d’estratègies de desinformació, dues de les preguntes que sempre sobrevolen són: Qui ens enganya? I per què? La percepció social i diversos estudis acadèmics assenyalen els partits polítics, els governs, els influencers, els mitjans de comunicació, activistes i la gent en general. Tots aquests potencials agents maliciosos, però, compten amb un aliat potent: el nostre cervell. Sí, de vegades el que s’equivoca i ens fa creure més fàcilment les mal anomenades fake news és el nostre propi cervell, la nostra ment, nosaltres mateixos. Us expliquem què són els biaixos cognitius i per què ens enfanguen en la desinformació i la informació errònia.

Publicado por Learn to Check | 13.09.2021

El Digital News Report 2021, un estudi de referència que cada any publica el Reuters Institute, reflecteix que ens preocupen principalment les falsedats difoses per polítics i mitjans. En el cas de la Covid-19, un 42% dels enquestats espanyols estan amoïnats per la informació errònia i enganyosa que difonen els governs, els partits polítics i les persones que es dediquen a la política. Li segueix la preocupació per les falsedats distribuïdes pels mitjans de comunicació i els periodistes (11%), els governs estrangers (11%), els activistes (10%) i la gent comuna a la xarxa (9%). A qui li preocupen, però, les falsedats que ens pot induir a creure el nostre propi cervell? Qui és conscient dels biaixos cognitius que tots tenim?

Biaixos cognitius: ¿què són?

El nostre cervell pren moltíssimes decisions de forma molt ràpida constantment. Per això, de vegades, es posa en mode low bat i per economitzar energia cognitiva, simplifica i agafa dreceres. Això, en psicologia, s’anomena «heurística». De vegades, però, aquestes dreceres ens porten a equivocar-nos i quan això passa, estem davant del que coneixem com «biaixos cognitius». Begoña Díaz, psicòloga, doctora en Ciència Cognitiva i Llenguatge i professora de la UIC Barcelona, explica com funcionen: «Els biaixos cognitius ens porten a afavorir sempre un tipus de respostes davant d’altres. No valorem tota la informació que tenim, ni tan sols ens plantegem si tenim la informació suficient; sinó que ens proporcionen dreceres mentals. Això ens porta a cometre errors sistemàticament».

sesgos cognitivos, qué son

sesgos cognitivos, qué son

Xavier Oriol Granado, investigador al departament de Psicologia de la UdG, afegeix: «El nostre cervell s’adapta a l’entorn i genera dreceres mentals per ser més eficient. Els biaixos cognitius són adaptacions que fa el cervell a l’entorn per maximitzar, d’alguna forma, la supervivència, la reproducció i la vida social». Helena Matute, catedràtica de Psicologia Experimental a la Universitat de Deusto, en Bilbao, i autora del llibre Nuestra mente nos engaña. Sesgos y errores cognitivos que todos cometemos, descriu en aquesta obra els biaixos cognitius com «els errors que cometem cadascú de nosaltres de manera més o menys sistemàtica, com si estiguéssim programats (de fet, ho estem) per cometre aquell mateix error». Al llibre, Matute assegura: «La nostra ment ens enganya i com abans siguem conscients d’això, molt millor. L’adaptació no consisteix a percebre i recordar fidelment la realitat, sinó en percebre i recordar allò que ens ajudi a prendre decisions més adequades per aconseguir un major nivell de supervivència».

Com ens enganyem a nosaltres mateixos

Llistem aquí alguns dels biaixos cognitius més coneguts i que intervenen en el procés de la informació i també de la desinformació:

Biaix de confirmació

Quan ens informem, sovint, volem ratificar idees prèvies, perquè això ens fa sentir bé. És el que s’anomena «biaix de confirmació». La professora de la UIC assegura: «Som màquines de pensar que tenim la raó, que no ens podem equivocar». Tant els/les periodistes com l’audiència o els receptors d’una informació estan marcats per aquest biaix, segons Díaz: «Tendim a buscar només informació que està d’acord amb les nostres creences. Tendim a fer les preguntes de manera esbiaixada». Així, pot ser que el/la periodista plantegi un qüestionari de manera que busqui la confirmació d’una idea prèvia i no burxi per trobar tota la informació. Aquest biaix ens porta a comprar sistemàticament un diari perquè la seva línia editorial coincideix més amb la nostra visió; ens porta a cercar la informació a Google o a qualsevol altre cercador de manera que ens ratifiqui allò que volem trobar. També ens creiem més innocentment aquella desinformació que quadra amb les nostres idees.

Biaix de grup

El nostre cervell simplifica i tendeix a integrar les persones en dos grans grups: el «nosaltres» i l’«ells». El «nosaltres», al qual pertanyem, és el grup bo -per explicar-ho també de forma simplificada- i aquell «ells» que desconeixem són els dolents, els qui s’equivoquen, els qui ens amenacen. Aquest biaix ens porta a empassar-nos la desinformació que quadra amb l’esquema mental que els altres són dolents i els del nostre grup som bons.

Biaix d'autoritat

Us creieu tots els vídeos de Tik-tok o d’Instagram en què surt algú amb bata blanca? Us plantegeu si són metges o metgesses de veritat o només s’han posat bata blanca per aconseguir credibilitat? El biaix d’autoritat implica reconèixer autoritat a algú que, en realitat, no la té. Per exemple, considerem com a referència algun influencer sense formació científica parlant de nutrició o del canvi climàtic. També s’empra en publicitat; quan atorguem qualitat a un producte o el volem només perquè l’anuncia una persona famosa. El biaix d’autoritat ens pot empènyer a creure’ns una informació falsa que ens aporta una persona que admirem o una persona que es fa passar per un expert/a.

Biaix d'ancoratge

Quan un vaixell tira l’àncora, allà es queda. Doncs el nostre cervell, també. “La primera informació que rebem és la que conforma la nostra opinió. Després, potser, rebem informació en contra, però ja no la tenim en compte”, explica Díaz. Aquest biaix és problemàtic sobretot si tenim en compte la immediatesa que ens exigeix la societat avui. Els mitjans volen oferir informació en primícia i ser els primers; però si s’equivoquen, les esmenes no arribaran tant. Aquest biaix també explica el fet que una informació falsa inicial arribi molt més que el seu desmentit. En aquest sentit, els verificadors treballen per arribar abans que les mentides; és el que es coneix com a pre-bunking, que es considera més eficient que el debunking. Si t’arriba el desmentiment primer; ja no cauràs en la falsedat.

{%ALT_TEXT%}

{%CAPTION%}

Biaix de veritat il·lusòria

Implica que tendim a creure’ns allò que té una aparença o una pàtina de veracitat. Però, de vegades, no és cert; només ens resulta familiar. Així, acostumem a donar credibilitat a allò que hem sentit moltes vegades; per això triomfen les teories de la conspiració i les farses que es fan virals. Aquest biaix també explica per què ens creiem mentides rere les quals hi ha una suplantació d’identitat d’una persona, una empresa o una institució. Els deepfakes o ultrafalsos juguen també amb aquest biaix a favor. També la capacitat de viralització de xarxes com ara Twitter, Whatsapp o YouTube ajuden a donar la sensació de familiaritat de les mentides.

Biaix d'arrossegament

“Es tracta de fer-nos creure que tot el món creu el mateix respecte al tema que ens estan explicant. S’empra molt en els mítings”, afirma Díaz. Aquest biaix pot tenir un efecte crucial en l’opinió pública; la gent tendeix a sumar-se a allò que identifica que és l’opinió majoritària. Per exemple, quan la cobertura electoral dels mitjans prioritza les enquestes, es pot produir aquest efecte que la gent voti a qui les encapçala. A les xarxes socials, pot passar que creiem més allò que més gent de la nostra comunitat comparteix.

Biaix de percepció selectiva

Afavoreix que parem atenció només a allò que ens interessa o que coincideix amb les nostres creences. Això condiciona força la manera en què ens informem; però també la mirada dels periodistes i els relats que construeixen de la realitat. Així, per exemple, la gent que cregui que els transgènics són perjudicials no pararà massa atenció a les informacions que vagin en la línia contrària.

¿Podem escapar dels nostres biaixos?

Tant Matute com Granado i Díaz coincideixen que és difícil. Però podem intentar-ho. De fet, hi ha algunes estratègies i també s’han fet investigacions i experiments en aquesta línia, el que es coneix com a «debiasing» (ve de l’anglès «bias»). Díaz explica que aquestes investigacions han consistit a explicar els biaixos i demanar a la gent que valori altres punts de vista a l’hora de prendre decisions. «És difícil canviar aquests mecanismes, perquè són molt automàtics. Posar-nos en el mode antibiaix comporta un cost de cognició molt sever», continua la professora de la UIC. Tot i la dificultat, per tal d’intentar prendre decisions amb els mínims biaixos possibles, cal ser-ne conscient, donar-nos temps i consultar altres informacions.

«Hem d’entendre que per poder arribar a un bon raonament i entendre el que passa al nostre voltant necessitem temps», conclou Díaz. Per la seva banda, Granado aposta per ensenyar pensament crític: «Hem d’explicar a les escoles i instituts que llegir la informació tan ràpida té una càrrega emocional important. I hem d’explicar quines són les dificultats que això ens pot comportar com a éssers humans. Hem de ser capaços d’intentar analitzar les notícies i la informació de forma molt més crítica. És difícil fer-ho quan, en realitat, tota la societat va cap a una altra banda». La professora de la UIC reflexiona: «Gastarem molta energia en informar-nos bé, però és útil».

 

cadenas, desinformación

La (des)información es emocional

Tot i que el periodisme es basa en fets i en dades, sovint la manera en què ens informem és emocional. I també ho és la desinformació. Una de les claus del seu èxit és incitar por, segons explica Díaz: «Quan la desinformació apel·la a les nostres pors, hi ha poc a fer. Perquè apel·la a una emoció tan bàsica com és la supervivència. Estem fets per a sobreviure». Sobre la infodèmia o sobreabundància informativa, l’investigador de la UdG explica que «el nostre cervell no està preparat evolutivament per poder analitzar tanta informació i tenim una gran tendència a deixar-nos portar pels titulars i els missatges breus». En aquest sentit, prossegueix Granado, quan ens informem avui a través de xarxes com ara Twitter o Facebook analitzem aquesta informació d’una manera molt més emocional, mentre que dècades abans la lectura de la informació era més racional (el que es coneix com el sistema 1 i el sistema 2 de Daniel Kahneman, psicòleg premi Nobel d’Economia el 2002).

L’investigador de la UdG critica la polarització que fomenten les plataformes: «Quan el teu equip marca un gol, això genera una sensació d’eufòria col·lectiva. En psicologia social, en diem ‘contagi emocional’. Històricament, sempre s’ha vist en rituals col·lectius. Es produïa en grups que estaven junts en un espai i un moment determinats; ara aquest espai és virtual i pot ser infinit. I el nostre cervell està preparat per funcionar en grups petits. Aquest és el gran repte que té a avui dia la humanitat». Granado considera que la polarització «és un comportament molt tribal que havíem intentat superar, d’alguna forma, a partir de la Segona Guerra Mundial, i que les xarxes socials estan provocant, una altra vegada».

No hay comentarios

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Acepto la política de privacidad y el aviso legal