Les fonts: com sabem si són fiables

Les fonts informatives li donen a periodista el contingut que li permet elaborar les notícies. Són les veus, escrites o audiovisuals, que són rellevants en un determinat context social: documents, notes de premsa, declaracions, testimonis, vídeos, etcètera. Així, governs, institucions i altres actors polítics, socials i culturals es consideren fonts informatives importants. En aquest sentit, i també en funció del tipus de peça informativa que elaborem, també es consideren fonts rellevants els científics i/o experts. La feina d’un/a periodista és valorar si la informació que ens dóna una font és fiable i rellevant. Com més fiabilitat tingui una font informativa, millor per a la qualitat de les informacions que ens arriben.

Publicat per Learn to Check | 20.08.2021

Els periodistes sempre han de contrastar allò que publiquen o emeten amb, com a mínim, dues fonts. Aquestes, a més, han de ser plurals i representatives. No hi ha una sola forma d’explicar la realitat, i les fonts que utilitzem poden tenir els seus interessos, per aquest motiu és necessària la pluralitat. Quan diem que ha de ser representativa ens referim al fet que una font d’informació no pot ser qualsevol persona; ha de representar al col·lectiu sobre el qual s’informa. Això és important per evitar confondre la informació, els fets, amb l’opinió.

Els diferents tipus de fonts

A l’hora d’elaborar una informació, els periodistes poden utilitzar diferents tipus de fonts, que es classifiquen en: documentals, testimonials i expertes. Cada tipus serveix per informar-nos de diferents coses.

Les fonts documentals

Són tots aquells documents, escrits o audiovisuals, que ens aporten dades verificades sobre un tema. Per exemple, quan volem saber el que diu una llei, volem informar sobre les dades de l’atur o conèixer l’opinió dels ciutadans sobre un tema, segurament recorrerem a fonts documentals com el Boletín Oficial del Estado (BOE), les dades estadístiques de Servicio Público de Empleo Estatal (Sepe) o les enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS).

Les fonts testimonials

Si ens volem informar d’un fet o una experiència concreta, recorrerem al que anomenem fonts testimonials, és a dir, persones que han viscut directament la situació de la qual volem informar, sigui un incendi, una manifestació o qualsevol altra experiència.

Les fonts expertes

Si el que volem és aprofundir en un tema per entendre-ho més a fons i tenir les claus per interpretar-lo, llavors recorrerem a fonts expertes: acadèmics o professionals que treballen en exclusiva sobre un tema concret.

Cámaras de prensa

Protegir les fonts

Les fonts són un bé preuat per al bon periodisme, i per això el Codi Deontològic de la professió els hi dedica especial atenció. Les fonts han d’estar protegides, ja que en alguns casos, pel fet de passar informació a un periodista, es poden veure compromeses. Per això, un periodista pot decidir no revelar qui li ha donat una determinada informació. Un dels exemples clàssics sobre la importància de protegir una bona font informativa és el famós cas “Watergate”, que es va iniciar amb una investigació periodística de Bob Woodward i Carl Bernstein, del Washington Post, i que li va costar la presidència a Richard Nixon.

En aquesta investigació, una font molt pròxima a la Casa Blanca i interessada a destapar les il·legalitats del partit republicà, va facilitar informació valuosa i contrastable als periodistes per teixir la investigació. Aquesta font, que durant anys va tenir el malnom de “Gola Profunda”, no va revelar la seva identitat fins fa pocs anys. Aquest cas es posa sempre com a exemple en els primers cursos de periodisme per parlar de la importància de tenir una xarxa de fonts informatives ben connectades, fiables i amb informació que es pugui contrastar, tant si la identitat de la font es pot revelar com si no.

Avaluar la credibilitat de les fonts

Però de vegades, fonts informatives importants i que, tant sí com no, tenen informació rellevant o són notícia, menteixen. Un dels debats més interessants dels últims anys en aquest sentit és què s’ha de fer amb els tweets del ja expresident dels EUA Donald Trump, quan exposava mentides manifestes a les xarxes socials. De fet, els verificadors de The Washington Post van arribar a quantificar més de 20.000 afirmacions falses o que resultaven inexactes. Sí, Donald Trump era el president d’un dels països més importants del món, i per tant el que diu o escriu és rellevant des d’un punt de vista informatiu, però els periodistes han de donar visibilitat a mentides manifestes? Poden aquestes mentides tenir influència sobre de quins temes es parla i de quins temes no es parla? O dit d’una manera més experta: ¿Pot una mentida marcar l’agenda mediàtica i influir en l’opinió pública?

El debat és complex, ja que en els últims anys ens hem acostumat a informacions basades només en les declaracions dels polítics o les institucions. Però la credibilitat cap a aquests actors públics, fonts informatives centrals en la nostra societat, ha anat disminuint. Les mentides interessades i cada vegada més descarades de determinats actors polítics han generat la incredulitat de la població i han obert el debat sobre quin ha de ser el paper dels periodistes i la ciutadania.

En un context cada vegada més complex i amb la multitud d’informacions que ens arriben, sembla que basar-nos només en les declaracions polítiques no és suficient. El periodista ha de contrastar les paraules de polítics o altres fonts institucionals amb altres dades per verificar el que ens expliquen. Ja no n’hi ha prou, de fet, amb publicar la declaració del polític del partit A i la contra-rèplica del polític del partit B, sinó que cal contrastar el que diuen, les dades que donen, i aportar interpretació i context a les seves paraules.

De fet, els populars “fact-checkers” fa ja anys que realitzen, d’una manera més especialitzada, aquesta funció. Així podem veure, per exemple, en els debats electorals de la campanya catalana de 2021, com els equips de verificació de Newtral o Verificat comproven en directe les declaracions dels polítics. Per fer-ho, la declaració política com a font ja no és suficient, sinó que necessitem dades estadístiques, informació experta o un bon ús d’altres fonts informatives perquè allò que consumim en els mitjans/xarxes sigui creïble.

La mediació dels periodistes

Si hem parlat de polítics i institucions, tampoc podem deixar de banda la necessitat de tenir bones fonts expertes en temes com ara la salut. La pandèmia de farses generada per la crisi del coronavirus ha evidenciat la necessitat de recórrer a fonts expertes i fiables. El simple fet de ser un metge no habilita automàticament algú a ser un expert sobre epidèmies. Si volem tenir accés a coneixement expert, les fonts informatives han d’estar avalades per investigacions, publicacions i referències de la comunitat científica al voltant del tema del qual volem informar. De vegades, aquestes fonts ens resulten excessivament complexes i com a ciutadans ens costa assimilar tot el que aquesta font ens està explicant. Per això, el paper del periodista com a mediador de la realitat és central. És el periodista qui ha d’interpretar aquestes dades que ens arriben de la font experta i fer-les assequibles a la ciutadania. La figura del periodista científic o la del científic divulgador s’han fet més necessàries que mai i resulten fonts clares i fiables per a la ciutadania.

Tot i això, i davant la crisi de credibilitat del periodisme i de les institucions com a fonts fiables d’informació, el perill està a donar veracitat a fonts alternatives que construeixen un relat que pot ser fals, o en el millor dels casos inexacte i incomplet. Aquesta recerca de fonts informatives alternatives i no validades porta a la construcció de tota mena de teories conspiratives i d’informacions falses que es distribueixen en línia a gran velocitat: des dels xips de Bill Gates a l’efecte del 5G i les vacunes passant per un llarg etcètera.

Tu també ets font

Uncle Sam

Ara tots som potencials fonts informatives i podem publicar qualsevol cosa en línia en qualsevol moment. D’aquí que les preguntes que ens hem de fer davant d’una font informativa de la qual dubtem són diverses: “Qui està dient això?”; “¿Ho pot saber directament?”; “Està en contacte amb algú que sí que ho sap?”; “El que diu està avalat per altres fonts fiables?”; “¿Es pot contrastar o només puc fiar-me del que em digui?”. De fet, parar-se a pensar quin tipus d’informació estem consumint -no oblidis de fer-li un cop d’ull al nostre mètode PANTERA– en realitat també és preguntar-nos sobre la fiabilitat de les fonts informatives, sobre el QUI DIU QUÈ I PER QUÈ.

I encara que pensem que tothom té interessos per comunicar alguna cosa i que, per tant, el que ens diguin pot ser parcial, això no impedeix que la font sigui fiable, i puguem contrastar el que ens diu amb altres fonts fiables que ens mostrin el que passa des d’una altra perspectiva o altres interessos. La construcció de la informació sempre passa pel que puguin aportar les fonts, i el relat sobre la realitat mai és blanc i negre, bo o dolent, sinó que acostuma a ser complex. D’aquí que el nostre treball com a ciutadans -i el que hem d’exigir als periodistes- és que ens aportin fonts fiables prou diverses per tenir una fotografia tan completa com sigui possible de la nostra realitat.

No hi ha comentaris

Your email address will not be published.

Acepto la política de privacidad y el aviso legal