¿Per què ets còmplice de la desinformació (encara que no vulguis)?
Maria agafa el mòbil i es troba un munt de notificacions. Després de mirar les stories pendents d’Instagram entra en el grup de WhatsApp de la família. Quina sorpresa, l’avi ha compartit diversos enllaços, un mem sobre les properes variants de la Covid-19 i un altre sobre qui està darrere de la nova moda de menjar “saludable”. La seva germana gran, vegana per convicció ambiental, ha sortit a desmentir aquesta conspiració després del dinar saludable. Li demana a l’avi que la pròxima vegada s’ho llegeixi dues vegades abans de compartir, i sobretot que es fixi qui ho publica. Just després contesta la tia Anna, dient que encara sort que algú parla alt i clar sobre la poca eficàcia de les vacunes si arribaran més variants. La tia tanca l’assumpte dient que ara mateix penjarà l’enllaç en el seu mur i en el grup d’antivacunes que té a Facebook.
El cosí Miquel, el més gran de tots, posa un emoji rient a riallades i comparteix el meme entre els seus col·legues per riure una mica. Els altres 20 familiars que estan en el grup no s’han pronunciat, encara que com Maria, ja ho han vist. Cadascú amb la seva pel·lícula i la desinformació som nosaltres, pensa Maria mentre deixa el telèfon sobre la taula una altra vegada.
El que ha passat en aquest WhatsApp familiar potser t’ha fet pensar que alguna cosa similar passa en el teu. Això no és casualitat, ja que davant d’un mateix contingut, reaccionem de manera diferent segons la nostra edat, el nostre gènere, els nostres valors i un munt d’elements més. Quan el vehicle majoritari de la desinformació són les xarxes socials, és primordial entendre per què compartim el que compartim. I aquí es creuen molts elements: des del funcionament del nostre cervell fins al fet de quant confiem en la gent, passant per altres factors com ara si ens convé creure això que estem veient.
La pregunta és quins factors, tant individuals com socials, ens fan susceptibles a la desinformació. Diversos estudis en psicologia social i sociologia s’han ocupat precisament d’entendre com digerim els continguts (falsos o no). L’edat és clau, ja que les persones majors de 65 anys són les que estan més preocupades per la desinformació i són alhora les més susceptibles. Més que l’any de naixement, té a veure amb l’educació rebuda, així com la manca d’habilitats bàsiques com l’alfabetització digital i/o mediàtica.
Pel que fa al gènere, varia molt en funció de les temàtiques, però alguns estudis indiquen que els homes acostumen a consumir més notícies falses, sobretot quan estan relacionades amb desinformació política (Goyanes & Lavin, 2018) i amb especial incidència entre els posicionaments més conservadors (Roozenbeek et al., 2020).
Les creences prèvies juguen un paper molt important, perquè davant titulars que exposen una cosa que pensem, ens costa més treure la vena crítica (és el que es coneix com a biaix de confirmació). Fins i tot si ho veiem navegant per les xarxes i tenen un avís indicant que aquest contingut pot ser fraudulent, ens fiarem més de les nostres conviccions. Això és més habitual, de fet, entre persones amb estudis superiors perquè el seu nivell d’autoconfiança és encara més gran.
Diversos estudis confirmen que estar en situació de vulnerabilitat, sigui econòmica, personal, educativa o psicològica, n’augmenta la susceptibilitat, així com entre les persones que pertanyen a col·lectius marginats. La interseccionalitat és fonamental per comprendre com afecta la desinformació. De fet, les situacions menys afavorides s’associen a menors nivells de confiança en el sistema (sigui el govern, els mitjans o les institucions i la ciència) (Roozenbeek et al., 2020), alhora que concentren major tendència a creure en teories conspiranoiques o visions alternatives (Freeman et al., 2020; Plohl & Musil, 2021; van Prooijen et al., 2018).
Una cosa és que ens arribi desinformació i una altra cosa diferent és que la fem circular. Es calcula que el 80% de la desinformació en línia la comparteixen entre l’1% i el 10% (Goyanes & Lavin, 2018). Però, què ens fa còmplices de la desinformació? Quant compartim i per què? La primera curiositat és que com més estona fa que naveguem, més compartim. I si tenim pressa, també. Ho fem, en realitat, per informar la gent que ens importa dels temes que ens semblen rellevants. Això és una injecció de reconeixement i validació social, reforça els vincles i més ens permet combatre la por a quedar-nos fora (Baccarella et al., 2018; Talwar et al., 2019).
En definitiva, com ens relacionem amb la informació té molt a veure amb les nostres condicions socials i el nostre sentit de pertinença. Rebre i compartir continguts desinformatius té explicacions més emocionals que racionals. De fet, la informació que circula allà fora actua com un mirall: no podem veure-ho tot així que ens vam quedar amb allò que ens crida l’atenció. Generalment perquè ens diu alguna cosa que ens agradaria pensar, sentir o creure. Potser la versió del refranyer per còmplices de la desinformació hauria de ser: “Digues-me què comparteixes i et diré qui ets”.
